
Si em preguntessin quin dels moments que he viscut m’ha agradat més potser diria el del meu debut a La Cursa, que va tenir lloc el passat diumenge. Va ser, se’ns dubte, un dels moments més intensos viscuts pel Barni
Vaig arribar a Plaça Catalunya a les 08.45 (la sortida estava programada per les 09.30) i des del mateix moment en que vaig arribar no vaig deixar de saludar a gent i a fer-me fotos amb nens i no tan nens. Inclús em van entrevistar per Barcelona TV i TV3.
El grup que m’acompanyava, 15 atletes populars de corredors.cat i l’Alexandra Panayotou, la ultra fondista grega que l’any passat va córrer 2010 km durant un mes, no van deixar de recolzar-me i guiar-me en tot moment. Estava clar que el meu debut a una cursa no podia fallar amb un grup com aquest. Ells van fer que el patiment per la calor es convertís en alguna cosa que tornaria a repetir sense dubtar-ho, i a més les vegades que fessin falta.
La sortida va ser molt neta. Sense incidències, sense caigudes… tot perfecte. Els primers quilòmetres era curiós veure que avançàvem a més gent de la que ens avançava a nosaltres.
Sort que companys de Barcelona 2010 van anar apropant-se l’avituallament. sobre tot a la pujada cap a l’Estadi on s’estava fent tot molt dur però el grup va començar a cantar càntics que la gent que teníem a prop s’apuntava, entre d’altres: “Ese Barni, ese Barni, eh!!, eh!!”, ” I és que va ser tan dur estar allà patint la calor i la pujada però escoltar a la gent cridar mi nombre em donava ales per arribar a l’Estadi.
Constantment, la gent al meu pas treia les seves càmeres o els seus mòbils i immortalitzaven el moment de córrer al costat del Barni. Inclús al mateix Estadi tinc moltes on estem molt motivats
Després de la sortida de l’Estadi, començava la baixada cap a la meta. Les forces començaven a flaquejar per culpa de la calor intensa, però la il•lusió de l’arribada em feia seguir endavant.
El carrer Floridablanca era un immens mosaic multicolor de gent que recorria el carrer en busca de la meta. Però per sobre de tots aquests caps sobresortia un: el meu!
Una vegada a Sant Antoni ja olorava la meta i l’alegria era immensa. Molts atletes que ja havien acabat tornaven pels carrers, i al veure’m s’apropava aplaudir-me i animar-me. El carrer Pelayo va ser impressionant. Pell de gallina.
Al darrer tram, ja a la Plaça Catalunya, tots els acompanyants van fer una conga molt divertida que vam mantenir fins a l’arribada a la meta. Aquest moment de l’arribada va ser molt emotiu, un moment de molta eufòria i amb moltes fotos.
Un debut que no olvidaré
Si me preguntasen cuál de los momentos que he vivido me ha gustado más quizás diría mi debut en La Cursa, que tuvo lugar este pasado domingo. Fue, sin duda, uno de los momentos más intensos vividos por Barni
Llegué a Plaza Catalunya a las 08.45 (la salida estaba programada para las 09.30) y desde el mismo momento en que llegué no dejé de saludar a gente y a hacerme fotos con niños y no tan niños. Incluso me entrevistaron para Barcelona TV y para TV3.
El grupo que me acompañaba, 15 atletas populares de corredors.cat y Alexandra Panayotou, la ultra fondista griega que el año pasado corrió 2010 km durante un mes, no dejaron de apoyarme y guiarme en todo momento. Estaba claro que mi debut en una cursa no podía fallar con un grupo como ese. Ellos hicieron que el sufrimiento por el calor se convirtiera en algo que volvería a repetir sin dudarlo, y además las veces que hicieran falta.
La salida fue muy limpia. Sin incidencias, sin caídas… todo perfecto. Los primeros kilómetros era curioso ver que adelantábamos a más gente de la que nos adelantaba a nosotros.
Surte que compañeros de Barcelona 2010 fueron acercándome el avituallamiento.. sobre todo en la subida hacia el Estadi donde se estaba haciendo todo muy duro…pero el grupo empezó a cantar cánticos que la gente que teníamos cerca coreaba, entre otros: “Ese Barni, ese Barni, eh!!, eh!!”, “, Y es que fue duro estar allí sufriendo el calor y la subida pero oír a la gente gritar mi nombre me daba alas para llegar al Estadi.
Constantemente, la gente a mi paso sacaba sus cámaras o sus móviles e inmortalizaban el momento de correr al lado de Barni. Incluso en el mismo Estadi tengo muchas donde estamos muy motivados
Tras la salida del Estadi, empezaba la bajada hacia meta. Las fuerzas empezaban a flaquear por culpa del calor intenso, pero la ilusión de la llegada me hacía seguir adelante.
La calle Floridablanca era un inmenso mosaico multicolor de gente que recorría la calle en busca de la meta. Pero por encima de todas esas cabezas sobresalía una: ¡la mía!
Una vez en Sant Antoni ya olía a meta y la alegría era inmensa. Muchos atletas que ya habían acabado volvían por las calles, y al verme, se acercaban a aplaudirme y animarme. La calle Pelayo fue impresionante. Piel de gallina.
En el último tramo, ya en Plaza Catalunya, todos los acompañantes hicieron una conga muy divertida que mantuvimos hasta la llegada a meta. Ese momento de la llegada fue muy emotivo, un momento de mucha euforia y con muchas fotos.